Les
persones normals no existeixen
Les 9 del matí, hora d'obrir la
perruqueria. Ja m'estava començant a afartar d'obrir a diari i que
no hi vingués ningú. I si algú ve, mai parla. Entra, treballo, em
paga, i s'en va. Quin avorriment! A mi m'encanta xerrar!
Sento la porta, han entrat. Entra un
home que té un aspecte d'home seriós, i sobretot, avorrit. El faig
seure i em demana que li talli els cabells. Agafo les tisores i ja
comença a parlar, increïble!
No puc parlar, l'home parla pels
descosits! No m'agrada escoltar tota l'estona, jo també vull parlar!
Però per què no pot passar una persona normal per aquí? Sembla que
estigui maleïda!
Ja he acabat fa una bona estona, però
ell segueix parlant, diu coses, les lliga amb altres i no hi ha fi.
Jo el que vull és que pagui i se'n vagi.
Passa el temps, surt. Al cap d'uns
minuts, torna a entrar. Aquest cop entra enfadadíssim i em reclama
els diners, ara té els cabells més llargs que quan va entrar.
Verònica Valcarce de Veer 4t C.
El circuit torna a començar
En Pep, un pobre universitari que portava una vida molt
atrafegada, se’n lamentava a cada moment. Es va llevar un bon dia al matí i va
començar a rumiar: “Ahir em vaig llevar ben aviat, però vaig arribar tard a
classe i, a més a més, sense esmorzar. Per tant no vaig poder aguantar els trenta
minuts de cursa contínua d’educació física i llavors em van castigar amb una
mala nota. Em va caure l’ànima als peus i no vaig prestar atenció a classe. Més
tard quan vaig tornar a casa, vaig adonar-me que no havia pres nota dels deures
i vaig haver de fer tantes trucades per aconseguir-los! Perquè això no torni a
passar, he decidit que avui esmorzaré, arribaré aviat a classe, aguantaré els
30 minuts de cursa, prestaré atenció a classe, sortiré amb la meva xicota, faré
els deures i...” i llavors s’assabentà que feia tard a
classe.
Martina Wang
Gracies, m’heu donat una bona idea per a la meva expressió escrita.
ResponElimina