Els nostres minicontes, bones expressions escrites dels vostres companys

Les persones normals no existeixen

Les 9 del matí, hora d'obrir la perruqueria. Ja m'estava començant a afartar d'obrir a diari i que no hi vingués ningú. I si algú ve, mai parla. Entra, treballo, em paga, i s'en va. Quin avorriment! A mi m'encanta xerrar!

Sento la porta, han entrat. Entra un home que té un aspecte d'home seriós, i sobretot, avorrit. El faig seure i em demana que li talli els cabells. Agafo les tisores i ja comença a parlar, increïble!

No puc parlar, l'home parla pels descosits! No m'agrada escoltar tota l'estona, jo també vull parlar! Però per què no pot passar una persona normal per aquí? Sembla que estigui maleïda!

Ja he acabat fa una bona estona, però ell segueix parlant, diu coses, les lliga amb altres i no hi ha fi. Jo el que vull és que pagui i se'n vagi.

Passa el temps, surt. Al cap d'uns minuts, torna a entrar. Aquest cop entra enfadadíssim i em reclama els diners, ara té els cabells més llargs que quan va entrar.

Verònica Valcarce de Veer 4t C.

El circuit torna a començar

En Pep, un pobre universitari que portava una vida molt atrafegada, se’n lamentava a cada moment. Es va llevar un bon dia al matí i va començar a rumiar: “Ahir em vaig llevar ben aviat, però vaig arribar tard a classe i, a més a més, sense esmorzar. Per tant no vaig poder aguantar els trenta minuts de cursa contínua d’educació física i llavors em van castigar amb una mala nota. Em va caure l’ànima als peus i no vaig prestar atenció a classe. Més tard quan vaig tornar a casa, vaig adonar-me que no havia pres nota dels deures i vaig haver de fer tantes trucades per aconseguir-los! Perquè això no torni a passar, he decidit que avui esmorzaré, arribaré aviat a classe, aguantaré els 30 minuts de cursa, prestaré atenció a classe, sortiré amb la meva xicota, faré els deures i...” i llavors s’assabentà que feia tard a classe.

Martina Wang