Fa cinc anys, un gran americà, sota l’ombra simbòlica del qual ens trobem,
va signar la Proclama d’Emancipació. Aquest important decret es va convertir
en un gran far d’esperança per a milions d’esclaus negres que havien estat
sacrificats en les flames de la injustícia. Va arribar com una alba d’alegria
per acabar la llarga nit de la captivitat.
Però cent anys després hem d’enfrontar el tràgic fet que els negres
encara no són lliures. Cent anys després, la vida dels negres encara és,
lamentablement, mutilada pels grillons i les cadenes de la discriminació.
Cent anys després, els negres viuen en una solitària illa de pobresa
enmig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després,
els negres encara llangueixen en els racons de la societat americana i
es troben exiliats en la seva terra.
I per això hem vingut ací avui, per explicar el drama d’una condició
terrible. En certa manera, hem vingut a la capital de la nació a cobrar
un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les
magnífiques paraules de la Constitució i la Declaració d’Independència,
signaven un pagaré del qual tots els nord-americans serien hereus.
Aquell document era una promesa que tots els homes tindrien garantits
els drets inalienables de ‘Vida, llibertat i recerca de la felicitat’.
És evident que els Estats Units han incomplert la promesa pel que fa
als seus ciutadans de color. En comptes d’honorar aquesta obligació
sagrada, els Estats Units van donar als negres un xec sense valor que
ha estat retornat amb el segell de ‘fons insuficients’. Però ens neguem
a creure que el banc de la justícia sigui insolvent. Ens neguem a creure
que no hi ha prou fons als grans dipòsits d’oportunitat d’aquesta nació.
De manera que hem vingut a cobrar aquest xec, un xec que ens
donarà les riqueses de llibertat i seguretat de la justícia.
També hem vingut a aquest lloc sagrat per recordar a Amèrica la
ferotge urgència del moment. No és el moment de tenir el luxe de
refrescar-se o de prendre la droga tranquil·litzadora del gradualisme.
Ara és el l’hora d’alçar-nos de la fosca i desolada vall de la segregació
cap a l’il·luminat camí de la justícia racial. Ara és l’hora d’alçar la nostra
nació de les arenes movedisses de la injustícia racial fins a la sòlida
roca de la germanor. Ara és l’hora de fer de la justícia una realitat per a
tots els fills de Déu.
Seria fatal per a la nació no adonar-se de la urgència del moment. Aquest
estiu sufocant del legítim descontentament dels negres no acabarà fins
que no arribi una tardor revitalitzadora de llibertat i igualtat. El 1963 no és un
final, sinó un començament. Aquells qui pensen que els negres només
necessiten oblidar la frustració i que ara estaran contents tindran un despertar
cru si la nació torna a la seva rutina habitual.
No hi haurà ni descans ni tranquil·litat als Estats Units fins que els
negres no tinguin garantits els seus drets com a ciutadans. Els remolins
de la revolta continuaran sacsant els fonaments de la nostra nació fins que
no emergeixi el dia esplendorós de la justícia.
Però hi ha una cosa que he de dir a la meva gent, que roman en el càlid llindar
que porta al palau de la justícia: durant el procés per a guanyar el nostre lloc
just no hem de ser culpables de fets erronis. No sadollem la nostra set de llibertat
bevent en la copa de l’amargor i l’odi. Sempre hem de conduir la nostra lluita en
l’elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra
protesta creativa degeneri en la violència física. Una vegada i una altra hem
d’elevar-nos a les majestuoses altures de la resistència a la força física amb
la força de l’ànima.
Aquesta nova militància meravellosa que ha sacsat la comunitat negra no
ha de conduir a la desconfiança dels blancs, car molts dels nostres germans
blancs, com ho demostra la seva presència ací avui, s’han adonat que el
seu destí va lligat al nostre destí. S’han adonat que la seva llibertat va
lligada inexorablement a la nostra llibertat. No podem caminar sols. I a
mesura que caminem, ens hem de fer la promesa que anirem endavant.
No podem tornar enrere.
Hi ha qui demana als qui donen suport a la lluita pels drets civils: ‘Quan
estareu satisfets?’ No estarem satisfets mentre els negres siguin víctimes
dels horrors inimaginables de la brutalitat policíaca. No estarem satisfets
mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin
allotjar-se als motels de les carreteres i als hotels de les ciutats. No estarem
satisfets mentre la mobilitat bàsica dels negres sigui d’un gueto petit a
un de més gran. No estarem satisfets mentre als nostres fills els privin
el seu ésser i els robin la dignitat amb cartells que diuen: ‘Només per
a blancs’. No podem estar satisfets i no estarem satisfets mentre un
negre de Mississipí no pugui votar i un negre de Nova York cregui que
no té res a votar. No, no estem satisfets, i no ho estarem fins que la
justícia no ens arribi com una cascada i el bé com un torrent.
No passo per alt que molts de vosaltres sou ací després d’haver
passat grans proves i tribulacions. Alguns de vosaltres tot just acabeu
de sortir de cel·les estretes. Alguns de vosaltres heu vingut de llocs on la
recerca de la llibertat us ha deixat colpejats per les tempestes de la
persecució i somoguts pels vents de la brutalitat policíaca. Sou
els veterans del sofriment creatiu. Continueu la feina amb
la fe que el sofriment sense recompensa assegura la redempció.
Torneu a Mississipí, a Alabama, a Geòrgia, a Louisiana, a les zones
pobres i els guetos de les ciutats del nord, amb la certesa que
d’alguna manera aquesta situació pot canviar i canviarà.
La Marxa pels Drets Civils va omplir el parc del Lincoln Memorial de Washington
No ens delectem a la vall de la desesperació. Us dic, amics meus,
que malgrat totes les dificultats i frustracions del moment, jo encara
tinc un somni. És un somni arrelat profundament en el somni americà.
Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el significat veritable
del seu credo –tenim aquestes veritats com a evidents: tots els homes són
creats iguals.
Tinc el somni que un dia als turons colorits de Geòrgia els fills dels ex-esclaus
i els fills dels ex-propietaris d’esclaus seran capaços de seure junts a la taula
de la germanor.
Tinc el somni que un dia fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, sufocat
per la calor de la injustícia i l’opressió, serà transformat en un oasi de llibertat i justícia.
Tinc el somni que els meus quatre fills petits viuran un dia en una nació
on no seran jutjats pel color de la pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.
Tinc un somni, avui!
Tinc el somni que un dia, allà a Alabama, amb els racistes despietats, amb
un governador de qui dels llavis degoten paraules d’interposició i anul·lació,
un dia allà mateix a Alabama nens i nenes negres seran capaços d’unir
les mans amb nens i nenes blancs com germans i germanes.
Tinc un somni, avui!
Tinc el somni que un dia cada vall serà exaltada, cada turó i cada muntanya
seran abaixats, els llocs escarpats seran aplanats i els llocs sinuosos seran
redreçats, i que la glòria del Senyor serà revelada i tota carn la veurà ensems.
Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què tornaré al sud.
Amb aquesta fe serem capaços d’esculpir en la muntanya de la desesperació
una pedra d’esperança.
Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discordances de la nostra
nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços
de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d’anar a la presó
junts, de lluitar per la nostra llibertat junts, amb la certesa que un dia
serem lliures.
Aquest serà el dia, aquest serà el dia en què tots els nens de Déu seran capaços
de cantar amb un nou significat: ‘El meu país, dolça terra de llibertat, sobre teu
canto. Terra on els meus pares van morir, terra de l’orgull del pelegrí, des de
cada vessant, deixin ressonar la llibertat.’ I si els Estats Units avancen pel camí
de convertir-se en una gran nació, això s’ha de fer en realitat.
Llavors, deixeu ressonar la llibertat des dels prodigiosos cims de Nou Hampshire.
Deixeu ressonar la llibertat des de les grans muntanyes de Nova York.
Deixeu ressonar la llibertat des de les Allegheny de Pennsilvània!
Deixeu ressonar la llibertat des dels cims nevats de Colorado.
Deixeu ressonar la llibertat des dels pics corbats de Califòrnia.
Deixeu ressonar la llibertat des de les muntanyes de pedra de Geòrgia.
Deixeu ressonar la llibertat des de la muntanya Lookout de Tennessee.
Deixeu ressonar la llibertat des de cada turó i cada talpera de Mississipí,
des de cada vessant, deixeu ressonar la llibertat!
I quan això passi, quan deixem ressonar la llibertat, quan la deixem ressonar
des de cada vila i cada mas, des de cada estat i cada ciutat, serem
capaços d’apressar l’arribada d’aquest dia quan tots els fills de Déu, homes
negres i homes blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, seran capaços
d’unir les mans i cantar les paraules d’una vella espiritual negra: ‘Per fi som
lliures! Per fi som lliures! Gràcies a Déu totpoderós, per fi som lliures!»
També podeu veure el vídeo del discurs:
