William Shakespeare,
«El món és escenari». Dins: Poesia
anglesa i nord-americana. Traducció i notes de Marià Manent. Barcelona:
Editorial Alpha, 1955, p. 72
El monòleg de
Shylock és una de les intervencions més cèlebres de tot el repertori
shakespearià i un discurs d’autodefensa que ha estat adaptat i tunejat múltiples vegades al llarg dels
segles.
SHYLOCK:
[Antonio] m’ha deshonrat, m’ha fet perdre mig milió de ducats, s’ha rigut de
les meves pèrdues, s’ha burlat dels meus guanys, ha menyspreat el meu poble,
m’ha desbaratat els negocis, m’ha refredat els amics i m’ha inflamat els
enemics... i ¿per quina raó? Doncs perquè sóc jueu. ¿No té ulls, un jueu? ¿No
té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions, un jueu? ¿No es nodreix
dels mateixos aliments, no el fereixen les mateixes armes,
no està exposat a les mateixes malalties,
no es cura amb els mateixos remeis, no es refreda i s’escalfa amb el mateix
hivern i amb el mateix estiu que un cristià?... Si ens punxeu, ¿no sagnem? Si
ens feu pessigolles, ¿no riem? Si ens enverineu, ¿no ens morim?
I, si ens tracteu injustament, ¿no hem de
venjar-nos?... Si en la resta som iguals, també en això ens hem d’assemblar. Si
un jueu ofèn un cristià, ¿quina és la seva caritat? La venjança. Si un cristià ofèn
un jueu, ¿quina serà la seva tolerància, segons l’exemple cristià?... Doncs
serà la venjança! La vilesa que vosaltres deixeble no supera el mestre.
William Shakespeare, “El mercader de Venècia”
Les ones
Traducció de Maria Antònia
Oliver
«Aquesta és
la meva primera nit a col·legi –digué la Susan–, lluny del pare, lluny de casa
meva. Els ulls se m’inflen, em couen de les llàgrimes. Odio l’olor de pi i de
linòleum. Odio els matolls sacsejats pel vent i les rajoles del bany. Odio els
acudits alegres i l’aspecte llustrós de tothom. He deixat l’esquirol i els
coloms al noi perquè els guardi. La porta de la cuina porteja i els trets
percudeixen contra les fulles quan en Percy dispara contra les gralles. Aquí
tot és fals. Tot és xaró. La Rhoda i la Jinny seuen, lluny de mi, vestides de
sarja fosca i miren la senyoreta Lambert que llegeix un llibre que té davant,
asseguda sota un retrat de la reina Alexandra. També hi ha una sanefa blava
brodada per alguna de les noies grans. Si no premo els llavis, si no matxuco el
mocador, ploraré.»
«La claror porprada de l’anell de la senyoreta Lambert –digué la Rhoda– creua constantment la taca negra de la pàgina blanca del llibre d’oracions. És una claror vinosa, amorosa. Ara que els nostres baguls estan desfets als dormitoris, seiem aquí en ramat, sota mapes de tot el món. Hi ha pupitres amb tinters. Aquí hem de fer els exercicis amb tinta. Però aquí jo no sóc ningú. No tinc cara. Tota aquesta colla, totes vestides de sarja fosca, m’ha robat la identitat. Som totes esquerpes, no som amigues. Cercaré una cara, una cara monumental i serena, i li atorgaré omnisciència, i la portaré sota el vestit com un talismà i aleshores, ho prometo, buscaré un congost del bosc on pugui exposar-hi la meva col·lecció de tresors. M’ho prometo. Així és que no ploraré.»
«La claror porprada de l’anell de la senyoreta Lambert –digué la Rhoda– creua constantment la taca negra de la pàgina blanca del llibre d’oracions. És una claror vinosa, amorosa. Ara que els nostres baguls estan desfets als dormitoris, seiem aquí en ramat, sota mapes de tot el món. Hi ha pupitres amb tinters. Aquí hem de fer els exercicis amb tinta. Però aquí jo no sóc ningú. No tinc cara. Tota aquesta colla, totes vestides de sarja fosca, m’ha robat la identitat. Som totes esquerpes, no som amigues. Cercaré una cara, una cara monumental i serena, i li atorgaré omnisciència, i la portaré sota el vestit com un talismà i aleshores, ho prometo, buscaré un congost del bosc on pugui exposar-hi la meva col·lecció de tresors. M’ho prometo. Així és que no ploraré.»
Virginia Woolf, Les ones. Barcelona: Edhasa, 1989.
CYRANO DE BERGERAC – EDMOND
ROSTAND
(Fragment)
VESCOMTE
Teniu...
Teniu... el nas gran!
CYRANO
Es
diu gros... Res més?...
Ah,
no! És massa curt, minyó!
Se'n
poden dir de coses amb matís vexador
i amb tons tan variats!... Preneu-ne algun exemple:
Agressiu:
“Jo, senyor, si tingués aquest temple,
manaria
a l'instant que algú me l'amputés!”
Amical:
“No suqueu al got el vostre excés?
Per beure, us aconsello un tub
d'assaig!”
Descriptiu:
“És un roc!... És un pic!... És un faig!
Què
dic, un faig, no, no... que és tota una muntanya!”
Tafaner:
“I us serveix per res la llarga banya?
Potser
per escometre, o bé per cornucòpia?”
Divertit:
“Vós ted'estimar els ocellets: observo plomissol
al
pal del galliner on reposen del vol!”
Truculent:
“Oi, senyor, que quan traieu el fum,
pel
vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum,
hi
ha algú que crida, foc! Amb tanta fumarada!...”
Previsor:
“Vigileu, per ell arrossegada,
amb
aquest pes, la testa us pot caure al trespol!”
Tendre:
“Si no hi planteu un petit parasol,
tinc
por que no se us torni tan vermell com un rave!”
Pedant:
“Només la bèstia que Plaute batejava
amb
el nom d'hipocampelefantocamell,
duia,
sota del front, tanta carn en farcell!”
Senyor:
“La moda diu que aquest ganxo és notícia,
per
penjar-hi el barret, no us cal gaire perícia!”
Emfàtic:
“I cap vent no pot, nas magistral,
constipar-te
sencer, llevat d'un fort mestral!”
Dràmatic:
“És com el Mar Roig sempre que sagna!”
Sorprès:
“Pel perfumista fóra un anunci magne!”
Líric:
“Sou un tritó, o una clàssica cita?”
Càndid:
“El monument, a quina hora es visita?”
Respectuós:
“Saludo amb una barretada,
d'això
se'n diu, senyor, tenir casa parada!”
Pagès: “Poc
que és un nas, això d'aquí al davant!
Pudé
és un melonet, pudé és un nap gegant!”
Militar:
“L'objectiu de la cavalleria!”
Pragmàtic:
“No voleu rifar-lo en loteria?
Probablement,
senyor, serà el premi més gros!”
En
fi, plagiant Príam en un sanglot commós:
“Contempleu
aquest nas que els trets del seu senyor
privava
d'harmonia! N'és roig, el traïdor!”
-
Tot això, més o menys, m'hauríeu d'haver dit
si
sabéssiu de lletra, si fóssiu instruït!
Però
d'instrucció no en teniu, ho heu d'admetre,
lamentable
persona, i pel que fa a la lletra
només
teniu les tres de la paraula “ruc”!
Però
si no tinguéssiu el magí tan feixuc
i
haguéssiu gosat dit, parlant a rajaploma,
una
només, només una petita broma,
no
hauríeu pas pogut articular el cinquè
mot
del començament del principi, perquè
si
a mi mateix m'agrada de servir-me aquest plat,
quan me'l
serveix un altre, n'estic força enfadat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per fer una aportació.